“Cuando despertó, las vocaciones aún no estaban allí”

compass-2946959_960_720

“Jo, és que des dels 16 anys no faig res de ciència”. De debò ens podem permetre com a societat que algú faci aquesta afirmació en públic sense avergonyir-se? Pot ser que un personatge públic, amb un certa rellevància mediàtica, confessi obertament la seva desconnexió vers la ciència i ho faci en un to sorneguer, de “ja m’enteneu … com això és tan difícil“?

Ahir, en el marc de la Nit de la Recerca vaig poder gaudir durant dues hores de la cloenda d’una activitat paradigmàtica per “fomentar les vocacions científiques i tecnològiques” entre els (i, especialment, les) joves.

Tot semblava preparat perquè fos un esdeveniment d’aquells que et sap molt de greu perdre’t: un escenari privilegiat, un públic entregat a la fusió entre ciència i humanitats, uns ponents de centres de de recerca de reconegut prestigi, un conjunt de professionals de la música per posar ritme i honorar els premiats, una organització ben engreixada …

I us preguntareu … I llavors, quina va ser la nota discordant?

Doncs que la persona que conduïa l’acte, és a dir, la persona que més estona va disposar globalment de l’atenció de l’audiència, va farcir l’ambient d’una atmosfera de desinterès i desconnexió per la ciència. Estic convençut que la seva intenció era just la contrària, i que els seus comentaris pretenien posar de relleu la importància de les recerques que es presentaven i la seva complexitat.  Però ho feia des de la llunyania, des d’una posició distant i forçosament artificial, que encara feia més palès que la ciència “no anava amb ella“.

I el cert és que tot va rutllar com tocava. Els aplaudiments van ser sincers, tothom va ajustar les seves intervencions al programa previst, i la qualitat dels treball premiats exigia un reconeixement com el que van tenir.

Aconseguir aquest nivell de professionalitat i dignificar aquest tipus d’actes té un cost econòmic no menor, que desconec completament, però que fàcilment podríem valorar en milers d’euros. I tota aquesta inversió de temps, compromís, professionalitat, dedicació, il.lusió, esforç compartit … pot quedar en no res quan algú amb una projecció mediàtica important reconeix obertament el seu desinterès (explícit i volgut) respecte de la ciència i la tecnologia. I a més, ho diu deixant entreveure que tampoc és un problema, i que no té gaires remordiments.

Però no cal anar tan lluny, ni traslladar la responsabilitat a personatges públics. Encara recordo aquelles alumnes de Batxillerat tecnològic que van venir a queixar-se dels comentaris descoratjadors que els dirigia un professor respecte les seves intencions de continuar estudiant una carrera tècnica. Segons ell, no eren els estudis més adients per noies. Al principi, pensava que ho havia entès malament, i m’ho van haver de repetir dues vegades:  qui els adreçava aquestes frases era el professor de Tecnologia!

Continuarem engegant iniciatives potents, amb targets molt ben definits, i farcides d’activitats engrescadores com mentories, acompanyaments, estades temporals, partenariats … però hem de començar a reflexionar de manera més individual, i adonar-nos de la responsabilitat que tenim respecte les nostres alumnes.

I no em refereixo només al professorat de les àrees STEM. Parlo de tothom qui les acompanya al llarg del seu procés d’escolarització. Perquè no sé si aconseguirem “despertar vocacions“, i de fet no sé si ha de ser l’objectiu, però sí tinc clar que és a les nostres mans fomentar que puguin escollir lliurement el seu camí, allunyades d’uns prejudicis i uns biaixos de gènere que ens imposa la societat en què vivim i l’educació que hem rebut, i dels que no és fàcil desempallegar-se.

Si no, quan despertem, el dinosaure de les vocacions encara no haurà arribat.

Anuncios