“Cuando despertó, las vocaciones aún no estaban allí”

compass-2946959_960_720

“Jo, és que des dels 16 anys no faig res de ciència”. De debò ens podem permetre com a societat que algú faci aquesta afirmació en públic sense avergonyir-se? Pot ser que un personatge públic, amb un certa rellevància mediàtica, confessi obertament la seva desconnexió vers la ciència i ho faci en un to sorneguer, de “ja m’enteneu … com això és tan difícil“?

Ahir, en el marc de la Nit de la Recerca vaig poder gaudir durant dues hores de la cloenda d’una activitat paradigmàtica per “fomentar les vocacions científiques i tecnològiques” entre els (i, especialment, les) joves.

Tot semblava preparat perquè fos un esdeveniment d’aquells que et sap molt de greu perdre’t: un escenari privilegiat, un públic entregat a la fusió entre ciència i humanitats, uns ponents de centres de de recerca de reconegut prestigi, un conjunt de professionals de la música per posar ritme i honorar els premiats, una organització ben engreixada …

I us preguntareu … I llavors, quina va ser la nota discordant?

Doncs que la persona que conduïa l’acte, és a dir, la persona que més estona va disposar globalment de l’atenció de l’audiència, va farcir l’ambient d’una atmosfera de desinterès i desconnexió per la ciència. Estic convençut que la seva intenció era just la contrària, i que els seus comentaris pretenien posar de relleu la importància de les recerques que es presentaven i la seva complexitat.  Però ho feia des de la llunyania, des d’una posició distant i forçosament artificial, que encara feia més palès que la ciència “no anava amb ella“.

I el cert és que tot va rutllar com tocava. Els aplaudiments van ser sincers, tothom va ajustar les seves intervencions al programa previst, i la qualitat dels treball premiats exigia un reconeixement com el que van tenir.

Aconseguir aquest nivell de professionalitat i dignificar aquest tipus d’actes té un cost econòmic no menor, que desconec completament, però que fàcilment podríem valorar en milers d’euros. I tota aquesta inversió de temps, compromís, professionalitat, dedicació, il.lusió, esforç compartit … pot quedar en no res quan algú amb una projecció mediàtica important reconeix obertament el seu desinterès (explícit i volgut) respecte de la ciència i la tecnologia. I a més, ho diu deixant entreveure que tampoc és un problema, i que no té gaires remordiments.

Però no cal anar tan lluny, ni traslladar la responsabilitat a personatges públics. Encara recordo aquelles alumnes de Batxillerat tecnològic que van venir a queixar-se dels comentaris descoratjadors que els dirigia un professor respecte les seves intencions de continuar estudiant una carrera tècnica. Segons ell, no eren els estudis més adients per noies. Al principi, pensava que ho havia entès malament, i m’ho van haver de repetir dues vegades:  qui els adreçava aquestes frases era el professor de Tecnologia!

Continuarem engegant iniciatives potents, amb targets molt ben definits, i farcides d’activitats engrescadores com mentories, acompanyaments, estades temporals, partenariats … però hem de començar a reflexionar de manera més individual, i adonar-nos de la responsabilitat que tenim respecte les nostres alumnes.

I no em refereixo només al professorat de les àrees STEM. Parlo de tothom qui les acompanya al llarg del seu procés d’escolarització. Perquè no sé si aconseguirem “despertar vocacions“, i de fet no sé si ha de ser l’objectiu, però sí tinc clar que és a les nostres mans fomentar que puguin escollir lliurement el seu camí, allunyades d’uns prejudicis i uns biaixos de gènere que ens imposa la societat en què vivim i l’educació que hem rebut, i dels que no és fàcil desempallegar-se.

Si no, quan despertem, el dinosaure de les vocacions encara no haurà arribat.

Anuncios

¿Sabéis por qué EEUU sí que tendrá chicas STEM?

¿Hasta qué punto el papel de la industria del ocio y el entretenimiento puede influir en la reducción de la brecha de género existente en el ámbito STEM?

Hasta el infinito ... y más allá

Cuesta expresarlas en público, y generalmente son ideas o intuiciones que relegamos a una esfera muy íntima. Tan privada, que muchas veces únicamente nos las contamos a nosotros mismos. No negaréis que muchos de vosotros tiene un listado privado de propuestas, ideas o proyectos bajo el denominador común de “¿Y si …?”. A mí me pasa lo mismo, pero hoy ya no puedo aguantar más, y tengo que compartiros una que me va rondando por la cabeza desde hace unos meses.

Leer más “¿Sabéis por qué EEUU sí que tendrá chicas STEM?”

Nanoland: viatge teatralitzat al nanomón

Breu crònica de l’obra Nanoland, de la companyia Javier Villena, a partir d’una idea original del Dr. Jordi Díaz, dels CCiTUB.

La tarda no acompanya: pluja fina intermitent i núvols grisos que enfosqueixen el cel abans del que tocava. Del grup de cinc persones que caminem apressats pels carrers de l’Hospitalet, només una té idea del nostre destí, i del que ens espera allà. La resta m’acompanya més per vincles familiars i d’amistat que no pas per interès manifest. Sincerament, proposar una activitat utilitzant termes com nanotecnologia, física quàntica o estructura atòmica no acaba de ser una bona idea, si el que vols és que la gent s’hi apunti.

Leer más “Nanoland: viatge teatralitzat al nanomón”

Arts at CERN: investigaciones artísticas desde el interior de la ciencia

Entrevista a Monica Bello, responsable del programa Arts at CERN, en junio de 2017.

No sé si recordaréis que en la primera entrada, y bajo el explícito título de Declaración de intenciones, os expuse los motivos que me habían llevado a crear este blog. Allí citaba a Jorge Wagensberg y os recordaba que “en la frontera es donde vive una población más diversa y abierta a la conversación, una situación idónea para seducir y dejarse seducir“.

Y de eso precisamente quiero hablaros hoy: de seducción. Porque mi charla con  Mónica Bello, responsable del programa ARTS at CERN, fue una conversación donde tanto el arte como la ciencia se prestaron a protagonizar un juego de seducciones mutuas. Leer más “Arts at CERN: investigaciones artísticas desde el interior de la ciencia”